Autor: Ferran Martin
http://humor.lainformacion.com/ferran-martin/2012/10/16/convivencias/
dissabte, 17 de novembre del 2012
Dues maneres d'entendre la democràcia
"Regne Unit - Escòcia" comparat amb "Espanya - Catalunya"
Autor: Ferran Martin
http://humor.lainformacion.com/ferran-martin/2012/10/16/convivencias/
Autor: Ferran Martin
http://humor.lainformacion.com/ferran-martin/2012/10/16/convivencias/
dissabte, 3 de novembre del 2012
Sempre ha estat el mateix... (1896)
A veure si a algú li sona això... va ser escrit fa 116 anys.
Obra: Geografia de Catalunya, de'n Francisco Flos y Calcat
Font: Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives
Obra: Geografia de Catalunya, de'n Francisco Flos y Calcat
Font: Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives
diumenge, 23 de setembre del 2012
No tots els independentistes som iguals
Us explicaré una història que de ben segur us recordarà a persones
que coneixeu, i fins i tot que us són ben properes. Potser també
s’assembli, al menys en part, a la d’algú dels qui em llegeixen.
És la història d’un nen que va néixer a la Barcelona dels anys 60, dins el si d’una família castellanoparlant. Com tantes de les que s’han fundat a Catalunya especialment a la segona meitat del segle XX.
Els pares d’aquell nen eren bones persones de les de debò. Pares exemplars en tots els sentits.
A diferència de moltes altres famílies castellanoparlants de la Catalunya d’aquella època, aquesta parella no eren, des del punt de vista social, els clàssics obrers industrials immigrants. Es tractava de dos funcionaris que havien viscut tota la seva vida anterior fora de Catalunya, provinents de famílies residents majoritàriament a Madrid i de tradició conservadora, amb alguns dels seus membres a l’estament militar, i com podeu imaginar, amb un sentiment nacional clarament identificat amb Espanya.
Aquell nen creixia feliç amb la família que tant se l’estimava. Al seu voltant, un barri de majoria també castellanoparlant, gairebé ningú parlava mai català. Per tant, ell tampoc el parlava, i de fet, les poques vegades que el sentia li semblava una llengua estranya, pràcticament estrangera. Una llengua que no li despertava cap simpatia i amb la qual no s’identificava de cap manera.
Van passar els anys i va morir el dictador Franco. S’obria una nova era. Aquell nen començava a veure coses noves. Manifestacions pel seu barri, gent molt enfadada cridant coses com “Amnistia, llibertat” i altres paraules que li sonaven molt rares i que l’espantaven. A casa, comentaris molt crítics sobre els canvis polítics que s’esdevenien. A l’escola, les primeres classes de català (amb 12 anys!) i la impressió de sentir-se estranger allà on sempre havia viscut, perquè aquell professor de cabells llargs li parlava durant una hora en una llengua que ni acabava d'entendre ni tan sols li agradava com sonava.
Aquest nen es va convertir en un adolescent, i després en un jove, que va adoptar una actitud de rebuig davant de qualsevol manifestació d’identitat catalana. Malgrat ser capaç d’escriure un català raonablement correcte (gràcies a aquelles classes que tan poca gràcia li feien), de cap manera va pensar ni tan sols a parlar-lo. Parlava en castellà a tot arreu, amb els amics, a les botigues, a la Facultat...
Aquest jove va rebre el primer cop en entrar a la realitat laboral. Va veure que si volia aprofitar l’oportunitat que un dia li van presentar, havia d’espavilar i començar a llançar-se a parlar català. I al poc temps es va adonar de que no era tan, tan difícil. Cometia barbarismes contínuament, dubtava moltíssim... però ja havia fet el pas.
Van passar els dies i les setmanes i els mesos i aquell jove ja parlava català cada cop amb més fluïdesa. Dit d’una altra forma, als seus 23-24 anys es començava a integrar. De mica en mica li començaven a sonar cada cop més absurds els comentaris sobre Catalunya i els catalans que sentia de boca d’alguns dels seus familiars cada vegada que els anava a visitar a Madrid.
Anys després aquell jove va ser pare i va decidir que no cometria amb els seus fills el mateix error que amb ell van cometre els seus pares, sense mala fe, simplement perquè “no calia”... Doncs sí, sí que cal parlar al teu fill en la llengua en la que es desenvoluparà normalment quan creixi. Els seus tiets madrilenys no hi donaven crèdit. “Ah, le hablas en catalán... Bueno.”
Aquell jove, que tot i així no era ni molt menys nacionalista, començava ja a cansar-se de sentir ja no de la boca de familiars, sinó a mitjans de comunicació de Madrid, que “el castellano es perseguido en Cataluña”, que “los niños en Cataluña no aprenden el castellano”, i coses similars. Ell sabia, perquè ho veia amb els seus propis ulls, que allò no era veritat, que els seus fills de fet parlaven fins i tot millor el castellà que el català, com molts dels nens catalans sobre tot a l’àrea de Barcelona.
Li va costar, però amb el temps aquell jove que s’autodefinia com “no nacionalista”, perquè trobava el nacionalisme com una cosa rústica o de províncies i de poca alçada de mires, es va adonar que existia un autèntic nacionalisme espanyolista, al qual no l’importava inventar mentides i calúmnies per tenir l’excusa d’atacar allò que no era capaç d’entendre. Com, per exemple, “los catalanes”.
I quan a aquest home se li va despertar una certa curiositat, es va començar a informar, i va començar a assabentar-se dels desequilibris de tota mena que ha patit, i segueix patint, Catalunya respecte a Espanya. I quan va començar a viatjar amb el seu cotxe per Espanya, va veure com per les Castelles la paraula “peatge” és pràcticament desconeguda, mentre que aquí no ens en podem escapar per sortir de Barcelona, i acabem pagant gairebé l’import d’un menú per poder anar de Castelldefels a Sitges... I que a l'hora d'instal·lar un tren d'alta velocitat, l'AVE, totes les rutes per irrellevants que fossin van tenir prioritat sobre l'arribada a Barcelona... I que... (seguim?)
I, un cop va confirmar l’evidència de que els catalans hem estat i seguim estant humiliats pels governs de tot signe que hi ha hagut a l’Estat espanyol... Un cop va pensar que els seus fills, catalans, podrien seguir patint aquest mateix tracte tota la seva vida... Aquell dia, el nostre home es va convertir, amb molt d’orgull, en nacionalista català.
I donat aquest pas, va començar a ser sensible a qualsevol comentari que des d’Espanya es fes sobre Catalunya. I les evidències li van fer acabar arribant a la conclusió de que Espanya mai entendrà a Catalunya, ni als catalans. L’actitud dels seus governs (tots), i d’una bona part dels seus habitants (no tots, afortunadament), és la de que Catalunya és de la seva propietat ("os guste o no, sois españoles"), i que per tant nosaltres no podem decidir res sobre el nostre futur si ells no ho autoritzen, i que haurem d’aportar “por solidaridad” (forçosa, és clar) els diners que ells diguin, i que “pero pá qué hablar en catalán que sólo lo hablan cuatro gatos, si en castellano nos entendemos todos”... Ells sols han estat els qui han creat l’independentisme català. Ells solets.
Aquest home va decidir recentment que es posaria del costat del poble oprimit que l’ha vist créixer i que està veient créixer els seus fills: Catalunya.
I que l’única manera que tenim d’acabar amb aquesta situació és amb una separació. Amistosa, si ells volen nosaltres també. Però separació. Siguem bons veïns... però no podem seguir sent parella. Hi ha una part que se sent contínuament humiliada, explotada, ignorada, menyspreada, i fins i tot sovint insultada. I que ja no pot més i ha dit PROU, S’HA ACABAT, és inútil seguir amb l’autoengany... La convivència és inviable.
Aquest home ara ja no és “simplement” nacionalista. Aquest home, espanyolista per tradició familiar durant la meitat de la seva vida, sóc jo, i avui em declaro amb orgull INDEPENDENTISTA.
P.S. Ah... i ja sé que vindran ara com he llegit molt sovint aquests dies arreu... “los peores de todos sois los charnegos renegados, atontaos, cómo os han lavado el cerebro”... Gent així, que no té més que aquests arguments, torno a dir, són els millors fabricants d’independentistes. Seguiu així, nois.
És la història d’un nen que va néixer a la Barcelona dels anys 60, dins el si d’una família castellanoparlant. Com tantes de les que s’han fundat a Catalunya especialment a la segona meitat del segle XX.
Els pares d’aquell nen eren bones persones de les de debò. Pares exemplars en tots els sentits.
A diferència de moltes altres famílies castellanoparlants de la Catalunya d’aquella època, aquesta parella no eren, des del punt de vista social, els clàssics obrers industrials immigrants. Es tractava de dos funcionaris que havien viscut tota la seva vida anterior fora de Catalunya, provinents de famílies residents majoritàriament a Madrid i de tradició conservadora, amb alguns dels seus membres a l’estament militar, i com podeu imaginar, amb un sentiment nacional clarament identificat amb Espanya.
Aquell nen creixia feliç amb la família que tant se l’estimava. Al seu voltant, un barri de majoria també castellanoparlant, gairebé ningú parlava mai català. Per tant, ell tampoc el parlava, i de fet, les poques vegades que el sentia li semblava una llengua estranya, pràcticament estrangera. Una llengua que no li despertava cap simpatia i amb la qual no s’identificava de cap manera.
Van passar els anys i va morir el dictador Franco. S’obria una nova era. Aquell nen començava a veure coses noves. Manifestacions pel seu barri, gent molt enfadada cridant coses com “Amnistia, llibertat” i altres paraules que li sonaven molt rares i que l’espantaven. A casa, comentaris molt crítics sobre els canvis polítics que s’esdevenien. A l’escola, les primeres classes de català (amb 12 anys!) i la impressió de sentir-se estranger allà on sempre havia viscut, perquè aquell professor de cabells llargs li parlava durant una hora en una llengua que ni acabava d'entendre ni tan sols li agradava com sonava.
Aquest nen es va convertir en un adolescent, i després en un jove, que va adoptar una actitud de rebuig davant de qualsevol manifestació d’identitat catalana. Malgrat ser capaç d’escriure un català raonablement correcte (gràcies a aquelles classes que tan poca gràcia li feien), de cap manera va pensar ni tan sols a parlar-lo. Parlava en castellà a tot arreu, amb els amics, a les botigues, a la Facultat...
Aquest jove va rebre el primer cop en entrar a la realitat laboral. Va veure que si volia aprofitar l’oportunitat que un dia li van presentar, havia d’espavilar i començar a llançar-se a parlar català. I al poc temps es va adonar de que no era tan, tan difícil. Cometia barbarismes contínuament, dubtava moltíssim... però ja havia fet el pas.
Van passar els dies i les setmanes i els mesos i aquell jove ja parlava català cada cop amb més fluïdesa. Dit d’una altra forma, als seus 23-24 anys es començava a integrar. De mica en mica li començaven a sonar cada cop més absurds els comentaris sobre Catalunya i els catalans que sentia de boca d’alguns dels seus familiars cada vegada que els anava a visitar a Madrid.
Anys després aquell jove va ser pare i va decidir que no cometria amb els seus fills el mateix error que amb ell van cometre els seus pares, sense mala fe, simplement perquè “no calia”... Doncs sí, sí que cal parlar al teu fill en la llengua en la que es desenvoluparà normalment quan creixi. Els seus tiets madrilenys no hi donaven crèdit. “Ah, le hablas en catalán... Bueno.”
Aquell jove, que tot i així no era ni molt menys nacionalista, començava ja a cansar-se de sentir ja no de la boca de familiars, sinó a mitjans de comunicació de Madrid, que “el castellano es perseguido en Cataluña”, que “los niños en Cataluña no aprenden el castellano”, i coses similars. Ell sabia, perquè ho veia amb els seus propis ulls, que allò no era veritat, que els seus fills de fet parlaven fins i tot millor el castellà que el català, com molts dels nens catalans sobre tot a l’àrea de Barcelona.
Li va costar, però amb el temps aquell jove que s’autodefinia com “no nacionalista”, perquè trobava el nacionalisme com una cosa rústica o de províncies i de poca alçada de mires, es va adonar que existia un autèntic nacionalisme espanyolista, al qual no l’importava inventar mentides i calúmnies per tenir l’excusa d’atacar allò que no era capaç d’entendre. Com, per exemple, “los catalanes”.
I quan a aquest home se li va despertar una certa curiositat, es va començar a informar, i va començar a assabentar-se dels desequilibris de tota mena que ha patit, i segueix patint, Catalunya respecte a Espanya. I quan va començar a viatjar amb el seu cotxe per Espanya, va veure com per les Castelles la paraula “peatge” és pràcticament desconeguda, mentre que aquí no ens en podem escapar per sortir de Barcelona, i acabem pagant gairebé l’import d’un menú per poder anar de Castelldefels a Sitges... I que a l'hora d'instal·lar un tren d'alta velocitat, l'AVE, totes les rutes per irrellevants que fossin van tenir prioritat sobre l'arribada a Barcelona... I que... (seguim?)
I, un cop va confirmar l’evidència de que els catalans hem estat i seguim estant humiliats pels governs de tot signe que hi ha hagut a l’Estat espanyol... Un cop va pensar que els seus fills, catalans, podrien seguir patint aquest mateix tracte tota la seva vida... Aquell dia, el nostre home es va convertir, amb molt d’orgull, en nacionalista català.
I donat aquest pas, va començar a ser sensible a qualsevol comentari que des d’Espanya es fes sobre Catalunya. I les evidències li van fer acabar arribant a la conclusió de que Espanya mai entendrà a Catalunya, ni als catalans. L’actitud dels seus governs (tots), i d’una bona part dels seus habitants (no tots, afortunadament), és la de que Catalunya és de la seva propietat ("os guste o no, sois españoles"), i que per tant nosaltres no podem decidir res sobre el nostre futur si ells no ho autoritzen, i que haurem d’aportar “por solidaridad” (forçosa, és clar) els diners que ells diguin, i que “pero pá qué hablar en catalán que sólo lo hablan cuatro gatos, si en castellano nos entendemos todos”... Ells sols han estat els qui han creat l’independentisme català. Ells solets.
Aquest home va decidir recentment que es posaria del costat del poble oprimit que l’ha vist créixer i que està veient créixer els seus fills: Catalunya.
I que l’única manera que tenim d’acabar amb aquesta situació és amb una separació. Amistosa, si ells volen nosaltres també. Però separació. Siguem bons veïns... però no podem seguir sent parella. Hi ha una part que se sent contínuament humiliada, explotada, ignorada, menyspreada, i fins i tot sovint insultada. I que ja no pot més i ha dit PROU, S’HA ACABAT, és inútil seguir amb l’autoengany... La convivència és inviable.
Aquest home ara ja no és “simplement” nacionalista. Aquest home, espanyolista per tradició familiar durant la meitat de la seva vida, sóc jo, i avui em declaro amb orgull INDEPENDENTISTA.
INDEPENDÈNCIA JA! SENSE MARXA ENRERE!
VISCA CATALUNYA!
VISCA CATALUNYA!
P.S. Ah... i ja sé que vindran ara com he llegit molt sovint aquests dies arreu... “los peores de todos sois los charnegos renegados, atontaos, cómo os han lavado el cerebro”... Gent així, que no té més que aquests arguments, torno a dir, són els millors fabricants d’independentistes. Seguiu així, nois.
diumenge, 16 de setembre del 2012
Una miqueta d'història... per a alguns analfabets.
Aquest text l'he agafat des de la pàgina facebook del José Angel Ribas Espiñeira, qui ens anima a compartir-lo.
Hoy y desde el pasado 11 de Septiembre de 2012, la mayor Diada Nacional de Catalunya de la história, no he parado de ver por diferentes perfiles y páginas de Facebook, una foto en la que se plasmaba un mapa de España, y en el cual no se incluia Catalunya, solo la "Corona de Aragón", obviando que aunque catalunya nunca fué un reino como tal, era considerada "la corona ó reino de Aragón y Catalunya".
Bien pues para todos aquellos que bajo frases del tipo:
A ver si de una vez por todas, la ignorancia deja de ser bandera común de muchos, pues si algo tiene la história es que resulta dificil de engañarla, o de utilizarla interesadamente.
Al final de la nota, podreis ver el mapa en cuestión y otros mapas donde se muestra la "INEXISTENTE ESPAÑA" que tanto orgullo y satisfacción les provoca.
Decirles que en Catalunya, no solo estudiamos ese mapa, debido a nuestro interés y a nuestra gran história, veamos que esa parte viene despues de cuando la corona de aragón se unió al condado de catalunya... quizás quieran comenzar por ahí.. pero les falta lo anterior...sino.. está manipulado.. ;), en Catalunya preferimos estudiar la história "completa"...para no quedarnos solo en ese mapa... y por supuesto toda la historia anterior, cuando españa ni existia y era un reino moro, pero el condado de catalunya ya existia con lengua propia y region autonoma.
En el 910, el reino de aragón, ni existia, mientras que el condado de catalunya Si.. Vuestra querida ESPAÑA, ni la menciono pues eran los emiratos de Cordoba.
Luego en el 1037 comenzó a existir un reino de aragon, formado por parte de huesca y la ribagorza.. sigue sin aparecer el gran REINO de ESPAÑA.. como podeis observar, siendo los reinos de Taifas los que dominaban la peninsula.
En el 1150, se crearon nuevas coronas como la de Aragón y Catalunya, mientras que España como tal ni existia, eran los reinos de Taifas que fueron reconquistados.. y en esos tiempos.. durante todo ese tiempo, el condado de Catalunya ya existia, mientras que españa no era ni siquiera un nombre... por cierto, en esos tiempos, en el Condado de Catalunya, ya se hablaba catalán.
La história prosigue con los reyes católicos, etc.etc.. pero ya que os gusta la história, ser coherentes con la misma, pues quien dice lo que dice un tonto... es 2 veces tonto, y el que dice lo que dice un ignorante, es el doble de ignorante.
Si algo tiene la história es que resulta dificil de manipular, por mucho que algunos lo intenten. Salu2
Ahora vais y lo contais.. aunque supongo que ahora no os resultará interesante.
(Comparte, si como yo estás cansado de tanta y tanta manipulación)
Que ganan desde España con mentir, y ese empeño en negar la história de un pais que existia mucho antes que ellos??
per el José Angel Ribas Espiñeira el diumenge, 16 / setembre / 2012 a les 13:44 ·
(Comparte, si como yo estás cansado de tanta y tanta manipulación.)
Escrito en castellano para que no digan que no lo entienden..
Escrito en castellano para que no digan que no lo entienden..
Hoy y desde el pasado 11 de Septiembre de 2012, la mayor Diada Nacional de Catalunya de la história, no he parado de ver por diferentes perfiles y páginas de Facebook, una foto en la que se plasmaba un mapa de España, y en el cual no se incluia Catalunya, solo la "Corona de Aragón", obviando que aunque catalunya nunca fué un reino como tal, era considerada "la corona ó reino de Aragón y Catalunya".
Bien pues para todos aquellos que bajo frases del tipo:
" A buen entendedor...con pocas palabras basta, ¿Estudiarán este mapa de Historia en las escuelas catalanas?"les quiero hacer llegar estos mapas, donde se incluye la verdadera história de la tal Espanya, un pais que mientras ni existia, catalunya ya existia con su plenitud, idioma y territorio.
A ver si de una vez por todas, la ignorancia deja de ser bandera común de muchos, pues si algo tiene la história es que resulta dificil de engañarla, o de utilizarla interesadamente.
Al final de la nota, podreis ver el mapa en cuestión y otros mapas donde se muestra la "INEXISTENTE ESPAÑA" que tanto orgullo y satisfacción les provoca.
Decirles que en Catalunya, no solo estudiamos ese mapa, debido a nuestro interés y a nuestra gran história, veamos que esa parte viene despues de cuando la corona de aragón se unió al condado de catalunya... quizás quieran comenzar por ahí.. pero les falta lo anterior...sino.. está manipulado.. ;), en Catalunya preferimos estudiar la história "completa"...para no quedarnos solo en ese mapa... y por supuesto toda la historia anterior, cuando españa ni existia y era un reino moro, pero el condado de catalunya ya existia con lengua propia y region autonoma.
En el 910, el reino de aragón, ni existia, mientras que el condado de catalunya Si.. Vuestra querida ESPAÑA, ni la menciono pues eran los emiratos de Cordoba.
Luego en el 1037 comenzó a existir un reino de aragon, formado por parte de huesca y la ribagorza.. sigue sin aparecer el gran REINO de ESPAÑA.. como podeis observar, siendo los reinos de Taifas los que dominaban la peninsula.
En el 1150, se crearon nuevas coronas como la de Aragón y Catalunya, mientras que España como tal ni existia, eran los reinos de Taifas que fueron reconquistados.. y en esos tiempos.. durante todo ese tiempo, el condado de Catalunya ya existia, mientras que españa no era ni siquiera un nombre... por cierto, en esos tiempos, en el Condado de Catalunya, ya se hablaba catalán.
La história prosigue con los reyes católicos, etc.etc.. pero ya que os gusta la história, ser coherentes con la misma, pues quien dice lo que dice un tonto... es 2 veces tonto, y el que dice lo que dice un ignorante, es el doble de ignorante.
Si algo tiene la história es que resulta dificil de manipular, por mucho que algunos lo intenten. Salu2
Ahora vais y lo contais.. aunque supongo que ahora no os resultará interesante.
(Comparte, si como yo estás cansado de tanta y tanta manipulación)
dissabte, 15 de setembre del 2012
FELICITATS PER UNA MANIFESTACIÓ SENSE INCIDENTS
Comunicat del Sindicat de Mossos d'Esquadra felicitant als participants de la manifestació per la Independència, per la inexistència absoluta d'incidents.
Això és un motiu extraordinari d'orgull. A mi, això, també m'emociona!
El comunicat diu:
La manifestació d'ahir dimarts, 11 de setembre de 2012, ja ha estat qualificada com la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya, amb l'assistència d'uns aproximadament milió i mig de persones segons fonts de la Guàrdia Urbana de Barcelona i del mateix Ajuntament Barceloní.
De sempre a Barcelona, principal ciutat de Catalunya, s'hi celebren manifestacions per diversos motius. Són moltes les vegades que a les manifestacions s’ hi produeixen incidents en els quals la policia s’ hi veu obligada a actuar per garantir l’ ordre i la seguretat ciutadana. Per tant, resulta habitual que, com a conseqüència d'actes incívics de petits grups violents que ni tan sols tenen vincles amb els promotors de la manifestació, acabi havent aldarulls o incidents.
Per tant, i en relació a les manifestacions, és lamentablement habitual veure que la notícia als mitjans de comunicació no és el desenvolupament, celebració o l'èxit de la manifestació, sinó el trist final amb incidents entre aquests grups i la policia.
L’ SME-CCOO volem felicitar a totes les persones que ahir van estar a la manifestació pel seu comportament exquisit, el seu saber estar i el seu civisme. Entre tots, hem estat capaços de fer que la notícia als mitjans de comunicació sobre la massiva i històrica manifestació d’ ahir, hagi estat la pròpia manifestació i no els actes vandàlics ni les càrregues policials posteriors com en moltes altres manifestacions. Gràcies a tots i totes per fer la feina fàcil a la policia !
Gràcies al civisme del poble català, ahir la policia de Catalunya vam poder actuar com sempre ens agradaria actuar a qualsevol manifestació, és a dir, com un espectador més.
Així, l’ 11 DE SETEMBRE DE 2012 es va dur a terme una manifestació històrica que podrà ser recordada per molts amb la frase “Jo vaig ser-hi!” però també podrem dir que “ Érem un milió i mig de persones i no hi va haver cap incident”.
Esperem que d'ara en endavant totes les manifestacions siguin igual de pacífiques.
CAP INCIDENT, CAP DETINGUT, CIVISME I SENY: FELICITATS !
Clic aqui per veure el comunicat oficial (PDF)
Això és un motiu extraordinari d'orgull. A mi, això, també m'emociona!
El comunicat diu:
La manifestació d'ahir dimarts, 11 de setembre de 2012, ja ha estat qualificada com la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya, amb l'assistència d'uns aproximadament milió i mig de persones segons fonts de la Guàrdia Urbana de Barcelona i del mateix Ajuntament Barceloní.
De sempre a Barcelona, principal ciutat de Catalunya, s'hi celebren manifestacions per diversos motius. Són moltes les vegades que a les manifestacions s’ hi produeixen incidents en els quals la policia s’ hi veu obligada a actuar per garantir l’ ordre i la seguretat ciutadana. Per tant, resulta habitual que, com a conseqüència d'actes incívics de petits grups violents que ni tan sols tenen vincles amb els promotors de la manifestació, acabi havent aldarulls o incidents.
Per tant, i en relació a les manifestacions, és lamentablement habitual veure que la notícia als mitjans de comunicació no és el desenvolupament, celebració o l'èxit de la manifestació, sinó el trist final amb incidents entre aquests grups i la policia.
L’ SME-CCOO volem felicitar a totes les persones que ahir van estar a la manifestació pel seu comportament exquisit, el seu saber estar i el seu civisme. Entre tots, hem estat capaços de fer que la notícia als mitjans de comunicació sobre la massiva i històrica manifestació d’ ahir, hagi estat la pròpia manifestació i no els actes vandàlics ni les càrregues policials posteriors com en moltes altres manifestacions. Gràcies a tots i totes per fer la feina fàcil a la policia !
Gràcies al civisme del poble català, ahir la policia de Catalunya vam poder actuar com sempre ens agradaria actuar a qualsevol manifestació, és a dir, com un espectador més.
Així, l’ 11 DE SETEMBRE DE 2012 es va dur a terme una manifestació històrica que podrà ser recordada per molts amb la frase “Jo vaig ser-hi!” però també podrem dir que “ Érem un milió i mig de persones i no hi va haver cap incident”.
Esperem que d'ara en endavant totes les manifestacions siguin igual de pacífiques.
CAP INCIDENT, CAP DETINGUT, CIVISME I SENY: FELICITATS !
Clic aqui per veure el comunicat oficial (PDF)
ESCUCHA ESPAÑA:
Video (YouTube) i text complet d'un dels discursos més emotius i enèrgics de la manifestació de l'11-9-2012.
ESCUCHA, ESPAÑA:
Ningún pueblo se merece el trato que hemos recibido de ti.
Y por ello, para casos como el nuestro, la comunidad internacional concibió el derecho a la autodeterminación: sólo tenemos que ejercerlo y por eso hoy nos hemos reunido aquí.
Nosotros hemos visto nacer a la mayor parte de naciones del mundo contemporáneo mientras usurpabas nuestra soberanía y disolvías nuestras constituciones.
Nosotros hemos visto crear identidades artificiales mientras te empecinabas en negar la nuestra.
Y lo que es más, nadie nos podrá negar el hecho de haber sido tan decisivos como constructivos, tan pacientes como pragmáticos.
ESCUCHA, ESPAÑA:
Nuestros antepasados crearon el parlamentarismo y una de las primeras confederaciones de Europa, una confederación que bebía de nuestra tradición e idiosincrasia, y por lo tanto, fundamentada en la igualdad y el respeto entre los pueblos que la integraban.
Nosotros establecimos los fundamentos del derecho internacional, mercantil, marítimo y consular. Hemos impulsado la modernización de tu economía, desde los gremios medievales hasta la más reciente de las revoluciones industriales.
Nosotros te dimos la tecnología y los recursos que permitieron tu expansión marítima, te dimos la peseta, 400 años de nuestra literatura e incluso los colores de tu bandera y el nombre que hoy, tan orgullosamente te identifica ante el mundo.
Durante el siglo XIX osamos forzar tu modernización cultural e intelectual mediante el regeneracionismo para hacer de ti una nación europea y cosmopolita. Fue nuestro particular intento por situarte entre las naciones del mundo civilizado.
Durante la I República tomamos tus riendas mientras tus hijos se perdían en luchas intestinas que te consumían.
Nuestro pueblo ha contribuido como el que más en hacer de tí lo que hoy eres, incluso cuando nadie creía en tí, cuando tus propios hijos prostituían tus símbolos y corrompían tus valores en nombre del fascismo.
Nuestra nación contempló la reconstrucción de Europa, después de la II Guerra Mundial, mientras asistíamos impotentes, hambrientos, sucios, rastreros, a la supresión de nuestras libertades durante 40 años de tiranía.
España:
¿No sientes el clamor de mi pueblo?
Nosotros acogimos en nuestro seno a tus hijos mientras tú misma los repudiabas.
Fuimos decisivos durante tu transición democrática y tu reencuentro con Europa.
Y finalmente, nos hemos comprometido como el que más en la garantía de tu gobernabilidad y en asegurar tu bienestar y tu viabilidad económica.
Pero una cosa es la solidaridad, y otra muy distinta que debamos pagar tus excesos mientras alimentas la animadversión de tu pueblo contra Catalunya.
¡ESCUCHA, ESPAÑA!:
Aún no has entendido que el pactismo, la racionalidad y la buena fe que debían fundar nuestras relaciones no son síntoma de debilidad, sino de madurez política e intelectual; de la misma manera, la dominación, el abuso constante y la animadversión irracional no son síntoma de poder, sino de una clara manifestación de tu decadencia final.
Por primera vez en generaciones, la nación catalana camina decidida, armoniosa y acompasadamente hacia un nuevo futuro.
Este es el clamor de mi pueblo:
ADIÓS ESPAÑA.
ESCUCHA, ESPAÑA:
Ningún pueblo se merece el trato que hemos recibido de ti.
Y por ello, para casos como el nuestro, la comunidad internacional concibió el derecho a la autodeterminación: sólo tenemos que ejercerlo y por eso hoy nos hemos reunido aquí.
Nosotros hemos visto nacer a la mayor parte de naciones del mundo contemporáneo mientras usurpabas nuestra soberanía y disolvías nuestras constituciones.
Nosotros hemos visto crear identidades artificiales mientras te empecinabas en negar la nuestra.
Y lo que es más, nadie nos podrá negar el hecho de haber sido tan decisivos como constructivos, tan pacientes como pragmáticos.
ESCUCHA, ESPAÑA:
Nuestros antepasados crearon el parlamentarismo y una de las primeras confederaciones de Europa, una confederación que bebía de nuestra tradición e idiosincrasia, y por lo tanto, fundamentada en la igualdad y el respeto entre los pueblos que la integraban.
Nosotros establecimos los fundamentos del derecho internacional, mercantil, marítimo y consular. Hemos impulsado la modernización de tu economía, desde los gremios medievales hasta la más reciente de las revoluciones industriales.
Nosotros te dimos la tecnología y los recursos que permitieron tu expansión marítima, te dimos la peseta, 400 años de nuestra literatura e incluso los colores de tu bandera y el nombre que hoy, tan orgullosamente te identifica ante el mundo.
Durante el siglo XIX osamos forzar tu modernización cultural e intelectual mediante el regeneracionismo para hacer de ti una nación europea y cosmopolita. Fue nuestro particular intento por situarte entre las naciones del mundo civilizado.
Durante la I República tomamos tus riendas mientras tus hijos se perdían en luchas intestinas que te consumían.
Nuestro pueblo ha contribuido como el que más en hacer de tí lo que hoy eres, incluso cuando nadie creía en tí, cuando tus propios hijos prostituían tus símbolos y corrompían tus valores en nombre del fascismo.
Nuestra nación contempló la reconstrucción de Europa, después de la II Guerra Mundial, mientras asistíamos impotentes, hambrientos, sucios, rastreros, a la supresión de nuestras libertades durante 40 años de tiranía.
España:
¿No sientes el clamor de mi pueblo?
Nosotros acogimos en nuestro seno a tus hijos mientras tú misma los repudiabas.
Fuimos decisivos durante tu transición democrática y tu reencuentro con Europa.
Y finalmente, nos hemos comprometido como el que más en la garantía de tu gobernabilidad y en asegurar tu bienestar y tu viabilidad económica.
Pero una cosa es la solidaridad, y otra muy distinta que debamos pagar tus excesos mientras alimentas la animadversión de tu pueblo contra Catalunya.
¡ESCUCHA, ESPAÑA!:
Aún no has entendido que el pactismo, la racionalidad y la buena fe que debían fundar nuestras relaciones no son síntoma de debilidad, sino de madurez política e intelectual; de la misma manera, la dominación, el abuso constante y la animadversión irracional no son síntoma de poder, sino de una clara manifestación de tu decadencia final.
Por primera vez en generaciones, la nación catalana camina decidida, armoniosa y acompasadamente hacia un nuevo futuro.
Este es el clamor de mi pueblo:
ADIÓS ESPAÑA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)